jun 24

‘Eso que hace desaparecer la distancia entre tu cuerpo y el mío o una extraña y nueva superficie’

Presentació del resultat del procés de creació de Bea Fernández EN RESiDÈNCiA a l’Institut Pedralbes

La distància que separa dos cossos desapareix quan els cossos ballen, es toquen. Què passa, però, quan les circumstàncies impossibiliten aquest contacte? Quan només la mirada o la veu poden retallar les distàncies? La residència de la ballarina, coreògrafa i curadora Bea Fernández a l’Institut Pedralbes es fonamentava en l’exploració del cos i la seva relació amb els altres, en el moviment com a via d’expressió. I el resultat d’aquest procés de creació havia de ser una peça de dansa col·lectiva, fruit del treball realitzat conjuntament amb un grup d’alumnes de 4t d’ESO del centre i la professora Blanca Pérez-Portabella. Una coreografia en què la proximitat i la fricció dels cossos eren components clau.

Malgrat tot, quan el confinament va alterar aquest procés, en va sorgir un altre igual d’intens. Es va obrir la porta a reflexionar sobre el cos orgànic i el cos existencial, que passa a ser una representació a través d’una pantalla; sobre una nova concepció de la identitat –els espais domèstics delimitats per la càmera del mòbil o de l’ordinador revelen una part de la nostra intimitat que es dilueix en altres contextos– o sobre la construcció individual i la col·lectiva.

Ni un espectacle ni una obra d’art: un document visual

Totes aquestes reflexions han vertebrat el relat d’Eso que hace desaparecer la distancia entre tu cuerpo y el mío o una extraña y nueva superfície, un discurs sòlid i suggestiu construït a través de les imatges de les sessions de treball a l’institut i a casa i verbalitzat en la narració en off de Bea Fernández. L’artista defineix l’audiovisual com un ‘contenidor de pràctiques, aprenentatges, descobertes, afectes, desitjos, travesaments i alguna obra d’art. Un viatge que va començar reclamant espai i temps per al descans com a acció i la respiració com a moviment’ i que va acabar endinsant-se en la pràctica de la mirada, ‘una mirada que s’ha fet més forta quan hem deixat de tocar-nos’. Un document excepcional i complet que recorre tot el procés, d’inici a final, amb fluïdesa i moments de gran força poètica.

Eso que hace desaparecer... reflecteix, d’altra banda, el paper protagonista dels nois i les noies del grup al llarg del procés: ells i elles es presenten a l’inici de l’audiovisual, mostren a càmera els objectes personals que millor els identifiquen, es lliuren al joc amb generositat i comparteixen petites revelacions que parlen molt, fins i tot, de nosaltres mateixos. És el cas d’una alumna que, a l’hora d’ensenyar la part de casa seva que li agrada més, mostra el balcó perquè, segons diu, pot veure-hi els veïns, ‘uns veïns que no sabia que hi eren’. És la prova que les rutines instal·lades a la nostra vida ens impedeixen observar i gaudir de l’entorn, un aprenentatge que ens ha deixat el confinament. Pel que fa a Eso que hace desaparecer..., un dels alumnes assegura que els ha ensenyat a conèixer-se i que els ha capacitat per al desenvolupament i l’expressió d’un pensament crític.

La Caldera ha comissariat i coordinat una residència altament transformadora, que podeu conèixer amb més detall al seu bloc.