Introspecció, reflexió i revelació, a EN RESiDÈNCiA
Tres presentacions que exploren el món interior dels seus creadors
La penúltima setmana de presentacions de la 10a edició d’EN RESiDÈNCiA (2018-2019) va fer transitar el públic pel món interior de nois i noies dels instituts Domènech i Montaner, Costa i Llobera i Joan Boscà. Així, dimarts 11 de juny, la Fundació Joan Miró va acollir Estos lodos, resultat del procés de creació que alumnes de l’Institut Domènech i Montaner van realitzar juntament amb l’artista Ro Caminal, i que els va fer reflexionar al voltant de conceptes com “estereotip”, “coneixement”, “ordenament”, “classificació”, “crítica” o “comunitat”. En un espai escènic minimalista, els participants, vestits de fosc en consonància amb la caixa negra que els envoltava, van anar tornant-se per exposar al públic vivències pròpies. Petites confessions que van posar llum sobre realitats fins aleshores ocultes.
Expressar pensaments i emocions amb el moviment
També Sergi Faüstino, resident al Costa i Llobera, va explicar que l’alumnat del centre que havia participat en la creació de Quan estic sola havia fet un profund treball d’introspecció i d’autoconeixement. El resultat d’aquest treball va ser una performance que combinava text i moviment, paraula i dansa. “Com pot ser que una paraula o un gest ho canviï tot?”, va preguntar-se un dels primers alumnes a intervenir en la mostra, mentre una companya ballava el seu relat. La Poderosa, sala escollida per presentar Quan estic sola (13 de juny), es va convertir per una estona en un espai íntim, revelador, amb un públic entregat que assistia a una presentació formalment austera, però carregada d’emoció.
Pel que fa a Descansando en una hamaca a 60m del suelo, creació conjunta d’alumnes de l’Institut Joan Boscà i el col·lectiu d’artistes escènics Misiondivina, va tornar a posar al centre el cos, la paraula i el moviment. Una quinzena de nois i noies es van lliurar a una actuació d’alta exigència física: van saltar per sobre de cadires, van córrer i es van enfilar per les estructures metàl·liques (truss) de la sala 6 de La Caldera (escenari de la presentació, el 14 de juny). Alguns van ballar mentre, d’altres, enregistraven i projectaven en vídeo la seva dansa; ho van donar tot i, en acabat, van reconèixer que l’experiència els havia servit per alliberar-se de rols i d’etiquetes i per millorar com a persones. “Tothom hauria de tenir l’oportunitat de fer això”, va assegurar una alumna, que va afegir que el procés de creació els havia permès mostrar-se tal com són.