‘Jamais vu / Déjà vu’
Un fanzine virtual reuneix imatges i textos sorgits del procés de creació de Míriam Cano EN RESiDÈNCiA a l’Institut Teresa Pàmies
Al llarg de la vida, anem acumulant records de moments que, per alguna raó, ens han deixat empremta. De vegades, però, el pas del temps els difumina i esborra; fins que la troballa casual d’un objecte o d’una fotografia també oblidats ens els retorna de sobte, com un flaix que il·lumina instantànies del nostre passat.
El poder evocador dels objectes ha estat l’eix de la residència de Míriam Cano a l’Institut Teresa Pàmies. La poeta i periodista i el grup d’alumnes de 4t d’ESO que hi han participat van dedicar el procés de creació a mirar, a mirar coses i persones, a mirar-se a ells mateixos i als altres, potser per retenir a la memòria detalls que fins aleshores havien passat per alt. Van mirar edificis, façanes, rètols lluminosos, partitures o mantes desfilades. Objectes i construccions que havien vist abans però que mai no s’havien parat a mirar. I mentre van poder trobar-se per intercanviar les experiències, ho van fer a la biblioteca de l’institut, un espai singular i amable, idoni per obrir la capsa dels records.
Democratització del relat
Tal com podem comprovar al blog de la residència i al web que recull el resultat del procés de creació, el wordpress Jamais vu/ Déjà vu, els nois i noies van entrar de ple en aquest joc evocatiu. La quinzena d’imatges seleccionades per al web són la porta d’entrada als seus records: des del coixí d’una alumna que recorda la cosina que li va regalar a l’experiència d’una altra en una casa encantada, quan era petita, cada fotografia amaga un relat que els i les joves comparteixen amb nosaltres de manera natural i honesta. Aquesta obertura dels records, el fet de compartir-los amb tothom que accedeix al blog, respon a la democratització del relat, una idea que defineix el treball de Míriam Cano.
Altres vegades, es tracta d’imatges que havien vist però no ho sabien, com un rètol amb la paraula LLIURE, que a un dels participants li va fer manifestar el seu desig de ser lliure, de decidir per ell mateix i no limitar-se a obeir les decisions d’altres. Fins i tot, hi va haver un moment per a la ‘creació’ de nous records: la selecció de vivències actuals que voldrien recordar d’aquí a cinquanta anys.
Tant el wordpress com el blog de la residència ens brinden relats reals, autèntics, que ens descobreixen el que probablement ja sabíem però no sempre tenim en compte: que les persones transferim als objectes i a les fotografies uns records que, passat un temps, ens retornen íntegres, intactes.