‘Tampoc és necessari sortir al vídeo’

El resultat de la residència d’Elena Zanzu a l’Institut Menéndez y Pelayo és una invitació a reflexionar sobre les arts en viu i el seu públic

Una representació sense públic, es pot considerar un espectacle? Si aquest espectacle s’emet en streaming, conserva la força o el sentit d’una funció al teatre? El públic és, per definició, un subjecte passiu? O les seves reaccions modifiquen l’espectacle? Aquests són alguns dels interrogants que obre Tampoc és necessari sortir al vídeo, el resultat del procés de creació desenvolupat per l’artista de circ i pedagoga Elena Zanzu EN RESiDÈNCiA a l’Institut Menéndez y Pelayo i el grup d’alumnes participant en l’experiència –amb mediació de La Central del Circ. Un resultat insòlit, estimulant, que fa miques les convencions i les normes no escrites sobre el paper del públic en una sala teatral.

Que comenci l’espectacle

‘Públic, deixa que et mirem a tu. Et cuidem amb generosa crueltat i amb rabiosa complicitat. (...) T’escoltem. Si vols escriure’ns, et llegirem. Al final, tampoc és necessari sortir al vídeo’. Aquestes línies, escrites per l’equip creador de Tampoc és necessari sortir al vídeo, anticipen el que van veure les persones que van assistir a la presentació del treball en rigorós directe, a través de la plataforma twitch.tv. Perquè el que van veure per streaming va ser un pla fix de la sala buida de l’Antic Teatre; un pla fix que es va mantenir pràcticament inalterable durant 45 minuts i que va anar acompanyat del so impersonal i gairebé inaudible de la pròpia càmera de vídeo o de sorolls provinents de l’exterior.

On era l’espectacle? ¿A la sala buida o al xat on els i les assistents van conversar mentre esperaven ‘l’inici’ de la funció? Probablement, a tots dos espais. D’una banda, la projecció sostinguda d’un pla únic és en si mateixa una performance –igual que la peça 4’ 33’’ de John Cage és música, malgrat no hi soni una sola nota–; i, d’una altra, la interacció entre els membres del ‘públic’, el diàleg i la complicitat que va sorgir al xat, tot i no saber qui s’amagava rere cada nickname, és una altra forma d’espectacle, un experiment artístic i sociològic. A diferència del públic assistent a l’estrena de 4’33’’, que va haver de guardar silenci malgrat el desconcert que sentia, el de Tampoc és necessari sortir al vídeo va xerrar en tot moment. Va adoptar un paper actiu, va obrir debats i reflexions, va alliberar pensaments absurds i, alhora, suggestius –‘quina olor fa un teatre buit?–; i al final, quan la imatge de l’Antic Teatre va ser substituïda pel rètol GRÀCIES, va agrair l’experiència.

Si bé les reaccions d’aquest directe no poden reproduir-se en una emissió en diferit, us convidem a recuperar Tampoc és necessari sortir al vídeo i a observar la vostra actitud davant les imatges. Cada visionat serà únic i diferent dels altres... O és que cada funció teatral és igual a l’anterior?

Així mateix, volem animar-vos a entrar al bloc i resseguir les sessions d’un procés de creació que va donar lloc a una proposta tan radical.