• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

el procés com a propi

Els creadors escènics Agnès Mateus i Quim Tarrida van proposar-se al començament del projecte compartir amb els alumnes el procés de creació d’un espectacle teatral. Es tractava de fer-los partícips de les seves decisions perquè visquessin tot el procés com a propi. Cal dir que aquesta és la primera vegada que la Sala Beckett fa de mediadora amb uns artistes escènics que no són dramaturgs, i la diferència s’ha notat. El dramaturg (com a mínim, els dramaturgs que havíem proposat fins ara), acostumat a treballar en solitari, tendia a un procés de creació més aviat metòdic i pautat. Per a l’Agnès i en Quim, per contra, un procés de creació vol dir, des d’un bon començament, caos. O, més que caos, acumulació d’experiències, exercicis, idees, propostes... I a partir d’una provatura constant, anar decidint què es descarta i què queda. De fet, ja el primer dia, l’Agnès i en Quim van explicar que, per a ells, el procés de creació era com fer un poti-poti: és a dir, consisteix a posar tot el que troben a l’abast dins l’olla fins que arriba un punt que el poti-poti comença a tenir gust d’alguna cosa. Llavors, neix una creació que a poc a poc anirà creixent. Aquesta pot ser una explicació ben gràfica del que ha estat el procés de treball amb ells dos. Aquesta idea del que és “fer teatre”, però, va topar de ple amb la idea que en tenien els estudiants, ja que, per a ells, tal com van dir el primer dia de curs, fer teatre consistia a aprendre’s un text de memòria i representar-lo. I això és el que esperaven fer durant la residència. L’Agnès i en Quim, però, ja van deixar clar ben aviat que el que ells proposarien no seria pas això.

Els primers mesos, d’octubre a febrer, van ser un període de coneixença i de tempteig mutus. D’una banda, l’Agnès i en Quim van presentar-se a si mateixos, van parlar de la seva trajectòria i van mostrar fragments d’alguns dels espectacles que havien dut a escena fins aleshores (sobretot del seu darrer espectacle, Rebota, rebota y en tu cara explota, que va tenir un gran èxit). D’altra banda, van anar proposant exercicis d’índole diversa als estudiants, per tal de conèixer-los millor. La majoria van sorgir d’un que van fer ben al principi, quan van demanar als estudiants que escrivissin en notes adhesives tot el que els agrada i el que no els agrada i les pengessin a la paret, fins que les parets de l’aula en van quedar plenes. Això va permetre a l’Agnès i en Quim conèixer els seus gustos (i odis varis) i pensar en exercicis que, d’alguna manera, motivarien els nanos. Així, un dia els van fer aprendre’s coreografies del Fortnite; un altre, van haver de ballar com si fossin en una discoteca; un altre dia van traslladar-se als serveis i van fer un exercici allà perquè prenguessin consciència de l’espai; més endavant també van haver de fer un exercici per l’aula amb una foscor i un silenci totals i absoluts; un dia van sortir al carrer i van fer que es fixessin en detalls als quals no solien prestar atenció i escrivissin històries a partir d’aquests detalls, etcètera. Són uns exercicis en els quals no hi ha res ben fet o mal fet: simplement, es tracta que els alumnes aprenguin a deixar-se anar i jugar, amb tota la llibertat de què siguin capaços; cosa que sembla fàcil però que, de vegades, no ho és tant.

A partir del mes de març va arribar el moment de concretar el projecte. L’Agnès i en Quim van fer una tria d’entre tots els exercicis realitzats (i d’altres de nous: un dia van proposar provar una batalla de pastissos de nata —no diré com va quedar l’aula d’assaig!— o, encara un altre dia, llegir un text en veu alta mentre els alumnes que no llegien els acompanyaven fent un concert amb el so de xiclets en explotar) i van establir una possible estructura. Això no vol dir, de cap de les maneres, que la seva proposta aleshores ja fos definitiva. Els nois i les noies van haver-la d’anar provant i, a partir d’aquí, es van descartar i afegir més coses: això funciona, perfecte; això no ens agrada, fora. I els alumnes es van adonar que una cosa pot ser molt bonica (o divertida, o interessant) de manera aïllada, però que, en un conjunt, on tot ha de sumar i res ha de grinyolar, de vegades cal sacrificar coses que agraden però que no acaben d’encaixar.

El procés va ser lent. Els alumnes s’ho passaven d’allò més bé però, de vegades, no tenien clar cap on els duria, cap on anaven, ja que, com he dit abans, a començament de curs esperaven prendre part en la creació d’una obra de teatre més aviat tradicional (amb una història fictícia, uns personatges concrets i un nus, un desenvolupament i un desenllaç) i l’Agnès i en Quim els van trencar els esquemes, ja que els van proposar fer una obra de teatre performativa i experimental, sense una narració lineal.

Finalment, l’últim mes, ja amb una estructura clara i definida, a cada sessió es repassaven unes escenes i s’aclaria qualsevol cosa relacionada amb l’estructura i amb qui feia què. Al mateix temps, s’aprofitava la tercera hora per tornar a passar escenes ja assajades, repassar text, practicar allò que no havia sortit i afegir-hi algun petit canvi de text. A poc a poc, la mostra anava prenent forma.

El procés d’assaig de l’obra (i, de fet, pràcticament tota la residència) va tenir lloc en una aula d’interpretació de la Sala Beckett.