Presentació pública: “Cuando hago este ejercicio me dan ganas de soltarlo todo en este papel”
28/5/2019 a les 12.30, 17.30 i 19.00 hores.

La presentació pública de la creació col·lectiva es va titular: “Cuando hago este ejercicio me dan ganas de soltarlo todo en este papel”. Va tenir lloc el dia 28 de maig de 2019, i se’n van fer 3 representacions amb un aforament de 60 persones cadascuna. La primera funció va ser a les dotze del migdia: els assistents van ser sobretot alumnes i personal docent de l’Institut Montjuïc. Van venir 60 persones. A les 17.00 hores es va fer una segona funció: hi va assistir sobretot el personal del Lliure i alguns convidats de l’Anna Serrano. Van venir 34 persones. I a les 19.00 hores es va fer una tercera funció: hi van assistir sobretot les famílies de l’alumnat, i van venir 50 persones. Al final de cada funció es va obrir un torn de paraula. El públic va poder fer les preguntes i els comentaris que va voler i l’alumnat també va expressar la seva experiència.

De tot allò que van dir els alumnes voldríem destacar unes idees que són significatives:
“Passar de desconfiar a confiar en l’altre.” De manera diàfana, a l’inici de la residència la relació entre els alumnes era sempre de desconfiança. Sempre pensaven que els altres els molestarien. Això va anar disminuint durant el procés i va desaparèixer del tot el dia de la presentació. En aquell moment, l’alumnat va buscar la confiança de l’altre per poder presentar tots junts l’espectacle.
“No tenir vergonya.” Un altre dels comentaris més compartits va ser que havien après a no tenir vergonya o, en tot cas, a afrontar-la. I això els havia generat molta autoestima i els havia ajudat a créixer i a conèixer-se millor.
“Sentir-se molt propi l’espectacle i estar-ne molt orgullós.” Un altre dels aspectes més destacats i comentats de la presentació va ser que els alumnes se sentien molt propi l’espectacle, n’estaven molt orgullosos i tenien moltes ganes de mostrar-lo en públic.

A l’inici de la residència es va preguntar a l’alumnat què pensaven que era el teatre contemporani i què pensaven que seria En Residència. Al final de la residència se’ls va tornar a preguntar el mateix. Van escriure-ho individualment en un paper i de manera anònima. El tancament de la residència va ser una reflexió al voltant d’aquests temes i d’aquest viatge. Finalment, l’alumnat va voler que quedés constància d’allò que havien escrit.

Llegiu la transcripció de l’alumnat. (doc. adjunt)