L’artista Cristian Herrera i els alumnes de segon d’ESO han realitzat una videoinstal·lació titulada Els agonistes, la fitxa completa de la qual és la següent:

Els agonistes
Cristian Herrera i els alumnes de segon d’ESO de l’Institut Bosc de Montjuïc Abdul Ahmed, Adrià Díaz, Alejandro Fernández, Alexander García, Fernando Asensio, Gino Benetti, Hostyn Gonzáles, Iker Sánchez, Iris Giménez, Javiera Beltrán, Pau Guijarro, Paula Campoy, Arnold Gonzáles, Roman Terimov, Sara González, Sergi Martínez i Shiomara Jaramillo.

Vídeo HD, color, so, 3 min.
Projecció en videomosaic (videowall) o multipantalla.

http://cristianherreradalmau.com/wp-content/uploads/2018/05/agonig.mp4

Descripció: Els agonistes
La videoinstal·lació es va generar a partir de l’enregistrament videogràfic d’una acció o performance que els alumnes van dur a terme.

Al llarg del curs l’artista i els alumnes han explorat el binomi natura/cultura en els comportaments humans. S’ha vehiculat aquesta reflexió mitjançant la metàfora de les competicions esportives i els jocs de lluita, que es poden entendre com maneres de canalitzar, amb normes, protocols i límits, alguns dels nostres instints més primaris. També s’ha parlat a classe de la idea de l’enemic, però també de les relacions d’enfrontament o competitivitat que a vegades es donen entre amics, fins i tot amb el nostre millor amic o amiga.

Partint d’aquest marc discursiu, l’artista ha plantejat als alumnes dur a terme una acció de combat per parelles, en la qual cada un s’ha enfrontat a aquella persona del grup de qui és més amic. Per dur a terme aquest combat, el Cristian i els alumnes han dissenyat i produït unes armadures especials: unes peces d’escaiola que, col·locades a diferents parts del cos, funcionen com a proteccions i conformen una mena de cuirassa o vestuari de combat. També han dissenyat  i produït una eina-arma de ferro que serveix per trencar aquestes proteccions.

Vestits amb les armadures i proveïts cadascun amb una eina-arma, els alumnes han dut a terme per parelles un combat, reglat i ritualitzat, l’objectiu del qual era trencar la cuirassa de l’amic o amiga sense fer-li mal, respectant sempre les normes de joc establertes. Durant la performance, una pista auditiva –una adaptació de l’àudio de la cursa de llançadora o course navette– indicava i regulava els moments en què cada performer podia realitzar els seus moviments “d’atac”, els quals havien estat estipulats i regulats prèviament entre tots.

Cada un dels enfrontaments ha estat enregistrat en vídeo, i amb totes les gravacions s’ha generat una peça videogràfica que presenta de manera simultània els diferents combats, en una pantalla subdividida en nou pantalles (a la Fundació Joan Miró es va presentar al videomosaic de la segona planta, però també es podria presentar com una projecció multipantalla).

El dia de la presentació a la Fundació Joan Miró, davant de la comunitat educativa, a més de la projecció del vídeo, dues alumnes van fer en directe, a tall de demostració, l’acció d’enfrontament. També es va muntar a l’Espai Taller una petita exposició amb materials i documentació diversa del procés de treball dels alumnes.