Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA a l'Institut Juan Manuel Zafra

Diuen que la mirada zenital és la més poderosa, perquè, des d’allà, es controlen els terres. Creiem que tenim els peus a terra com a signe d’estabilitat i seny. Ens aferrem a la superfície com si fos la nostra base i el nostre límit. I sota ella, hi situem l’infranquejable. Els invisibles, els infraobjectes: les mines, els morts, el clavegueram, les pors i els imaginaris del subsol. La resistència a entrar en contacte amb aquest baix-món és el que ens porta a construir un aparell de distanciament i prejudici rastrejable en la lingüística i la història material dels sòls.

Partint d’aquestes qüestions, imagino una sèrie d’incursions tant literals com abstractes sota la línia del terra.

Què hi ha sota l’escola? Què amaguen les voreres? Si visquéssim fa cent anys, seriem a la ciutat del fang? Què diuen els relats de ficció subterranis? Per què creiem que hem fracassat quan toquem fons? Com és que el llenguatge m’inscriu la por de caure? Per què hi ha teòrics que ens diuen que no hi ha horitzó? Qui diu, doncs, que no estem caient en picat? I si dissuadíssim la funció jeràrquica de les paraules?... Seguiria havent-hi sobreproducció i, en canvi, subcontractes?

/

Els processos de creació i les obres resultants de cada residència es presenten en acabar cada edició. En aquest espai hi trobareu la seva descripció, el seu registre i la documentació relacionada. 

Al llarg del curs podeu seguir els processos de creació als blogs d’EN RESiDÈNCiA