Ballem per estar junt_s

Ja no es balla juntes. Fa temps que els balls en parella van quedar caducs o desplaçats a convencions com a classes de tango o de salsa. Però quan se surt a ballar, la veritat és que es balla tot sol. És tanta l'emergència d'apaivagar el soroll que ens envolta, que allò que busquem és abstreure'ns, desbordar els contorns del cos individual a través de la catarsi col·lectiva; però ballant sols, tu amb el teu cos i jo amb el meu. On ha quedat la trobada a través del ball? Com ballar amb l'altre, en l'escolta amb l'altre, en l'afectació amb l'altre, en fi, en el ballar juntes, en plural? Com poder, a través del ball en parella, interactuar amb l'altre, sense entendre el cos com un objecte a disciplinar, a mesurar, a sexualitzar, sinó més aviat com a subjecte singular amb un to, una força, unes tensions i cadències internes, i una percepció del món diferents de les meves? Com, en aquestes diferències, ballar escoltant-nos en una negociació de forces, que no és un enfrontament sinó una col·laboració? Com ballar-nos, girar, saltar, desplaçar-nos per l'espai, entenent que aquest espai entre tu i jo no separa dos cossos, sinó que, atès que som subjectes inacabats, ens trena, ens travessa, ens afecta? I entenent que ningú acull un poder de decisió sobre l'altre, sinó que, precisament, és en aquesta escolta i en aquest espai, on som i estem juntes, on es dona el ball.

Els objectius d'aquesta pràctica són, a través del ballar en parella, i ocasionalment en grup, produir una terra fèrtil perquè es doni una trobada que té a veure amb l'escolta, amb els sabers entre dos cossos, amb els afectes i els sentiments, i amb la percepció del meu cos, del cos de l'altre i de l'espai. També apareix el desig de mobilitzar formes i estereotips que, i sobretot en l'adolescència, ens impedeixen imaginar-nos i relacionar-nos d'altres maneres, i ens afecten directament al cos, ens articulen fins i tot fisonòmicament.