LA PRESENTACIÓ PÚBLICA – Quan sortim de l’institut s’encenen llums

El 26 de maig es va fer la presentació pública del procés Quan sortim de l’institut s’encenen llums. La peça es presentava a l’Espai Lliure sobre l’escenografia de l’espectacle familiar que s’estava representant aquells mateixos dies, Frank. Aquesta peça tenia una aforament màxim de 30 persones i, per tal que pogués veure la funció el màxim de gent se’n van fer 3 passis en una mateixa tarda, per decisió de les alumnes! A més, es va fer un assaig general la setmana anterior, i una prèvia amb públic el dia abans.

Cal destacar que cada escena va sortir d’un impuls o intuïció que havia aparegut a l’aula/sala d’assaig. L’espectacle va consistir en una sèrie de materials escènics que exploraven el tema des de diferents angles treballats al llarg del procés: entrevistes on elles explicaven el seu dia a dia en els videojocs, consell esgarrifosos per a fer-se milionària dins d’un joc, un viatge audiovisual pel barri de Poble Nou, una coreografia inspirada en Fortnite... Tot amb una factura interdisciplinària, diversa i contemporània de les arts escèniques.

Per tal d’entendre la peça recuperem les paraules d’en Marc mateix, que podeu trobar al Blog:

“En aquest sentit, em sembla interessant fer una mica d’arqueologia de l’espectacle que vam acabar presentant, per veure com cada escena va acabar sortint d’un impuls o una intuïció que havia aparegut a l’aula/sala d’assaig durant el procés de creació: les entrevistes que havíem fet al principi i els vídeos que havíem gravat al barri es van convertir en una maqueta d’edificis del Poble Nou que elles recorrien amb una càmera en directe, i en la qual els vídeos apareixien a les finestres des de la pantalla dels seus mòbils; una idea que havia vingut d’un comentari de l’Ona mentre fèiem les entrevistes, que va dir que semblaven ‘petites obres de teatre que passaven a diferents espais de la ciutat’. La idea de barrejar realitat i ficció amb unes autoentrevistes en què cada alumna explicava el videojoc a què jugava en primera persona, com si es tractés d’una rutina laboral, va venir d’un exercici de càmera, que vaig introduir arran d’una presentació que havia fet la Ninna sobre com fer-se milionària.

El mateix enunciat proposat per la Ninna (com fer-se milionària) ens va portar al món de les youtubers que donen consells per aconseguir el màxim de diners virtuals en un videojoc, i això va acabar-se transformant en una escena en què l’Ona i la Valeria “retransmetien” els consells d’un tutorial que havíem trobat a Youtube sobre com fer-se rica repartint pizzes, i que ens va fer adonar de com de terribles eren si els aplicàvem a la vida real: des d’estar sempre de bon humor fins a treballar fins que el teu estat d’ànim baixi del tot. La pantalla de selecció de personatges de Fortnite, així com de molts altres jocs, va inspirar una de les escenes més divertides de la peça, en què en Tadeo, l’Iker, en Mario, l’Armand i l’Ona, dirigides per la Ninna i guiades per les pistes sonores de la Nisha, encarnaven diverses coreografies inspirades en els característics balls de Fortnite. Aquesta va ser una de les darreres escenes que vam fer, i que van proposar i dirigir elles d’una manera totalment autònoma, i que deixava amb unes ganes molt agradables de veure’n més. També des del joc i el plaer va aparèixer una impressionant coreografia final amb pompons, que la Berta, la Sara, la Lara i la Mar van estar preparant i assajant pel seu compte.

Les entranyes del món virtual com a refugi i espai de lliure expressió quedaven exposades en una escena magnífica, en què en Maxi ens va obrir les portes de casa seva, una “mansió multimilionària” que havia comprat amb monedes virtuals dins el joc Adopt Me, i que havia decorat i organitzat de manera minuciosa, amb totes les extravagàncies d’un milionari: tres xemeneies, dos pianos de cua “que no me sirven para nada”, una piscina amb trampolí i fins i tot una sala de cinema. Una casa de nines contemporània on totes les converses i debats que havíem tingut sobre el treball, la riquesa i els diners adquirien un nou significat. Com ens explicava en Maxi, estava treballant i invertint el seu esforç a construir i decorar aquesta casa, perquè la casa on vivia era massa petita.

La casa d’en Maxi es convertia en una obra de teatre dins l’obra de teatre, un món virtual escenificat que s’afegia a tota la resta de materials i càpsules que vam anar treballant, i que acabaven formant un collage de múltiples aproximacions als temes i preguntes sobre les que havíem estat girant, d’una manera o altra, des de l’inici del procés. Al final, com deia la Berta, es van encendre els llums i va resultar que sí que havíem estat fent teatre, tot i que fos d’una manera diferent al que elles estaven més acostumades.

Preguntar-se què és el teatre no depèn només dels temes que vam triar o la manera d’enfrontar-nos-hi; també té a veure amb entendre que el teatre és molt més que “actuar”, i que involucra molts més llenguatges i habilitats. Per a mi va ser molt important que, des del principi, entenguessin que els aspectes tècnics, dramatúrgics o escenogràfics no eren en cap cas secundaris, i que de fet qualsevol d’aquests àmbits era un espai autònom d’expressió artística. En aquest sentit, vam fer de tot: vam posar en comú idees i referents, vam discutir els continguts de la peça, vam aprendre a gravar vídeos amb una càmera i a muntar correctament un trípode, vam editar vídeos, vam escriure textos i vam aprendre també a muntar focus i a il·luminar l’escena. Vam poder treure suc del potencial musical i sonor de moltes de les alumnes, i de fet n’hi va haver que van acabar especialitzant-se en aquest àmbit; la Ninna va compondre una cançó, la Nisha va aprendre a operar una taula de mescles, la Ziyu va aprendre a fer realització de vídeo en directe, i tant la Nisha com en Mario van acabar descobrint l’estimulant món de la manipulació sonora en directe, i creant loops i afegint-hi efectes i distorsions.”

Marc Villanueva