• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

DESCRIPCIÓ DEL PROCÉS, OBSERVACIONS I CONCLUSIONS

Punt de partida: El punt de partida i la idea central que ha guiat tot el procés d’En Residència ha estat l’aproximació a les pràctiques artístiques com a processos d’aprenentatge, o viceversa, entendre els processos d’aprenentatge i el coneixement que es genera a l’interior de les pràctiques artístiques. Una premissa que el col·lectiu Misiondivina, com a laboratori d’experimentació, ja feia aproximadament un any que desenvolupava abans que La Caldera els convidés a participar en el projecte.

“El focus de la nostra recerca es col·loca en un coneixement que ve sobretot del cos. Partint de les diferents pràctiques artístiques individuals de cadascuna i confrontant-les, generem entramats de descobriments, suggeriments o pistes al voltant dels sabers d’un cos. Ens interessa trencar les construccions jeràrquiques en relació amb el coneixement. També ens uneix el caràcter efímer, allò inaprehensible de les arts en viu, que no deixa una traça ‘objectual’ però que és capaç de generar una memòria particular de la vivència, de la pell, en el cos de qui les rep i les experimenta. Més enllà de nosaltres, allò que ens mou és poder compartir aquests espais-temps de relació i de circulació d’aprenentatges amb altres persones i contextos, tant si són artístics com si no. Perquè creiem que de les pràctiques i investigacions artístiques es destil·len eines de vida que poden ajudar-nos a pensar altres realitats, altres cossos. El nostre darrer projecte, presentat el 2018 al Teatro Pradillo de Madrid, era una invitació a mig camí entre les pràctiques artístiques compartides, el taller col·lectiu d’aprenentatges impossibles i l’emergència esporàdica de moments escènics.”

Així, des de l’inici del recorregut que s’ha compartit amb els i les alumnes del Joan Boscà, es partia de les mateixes qüestions que ens havíem plantejat nosaltres i que vam enunciar de manera senzilla en el títol de la proposta que vam presentar a Teatre Pradillo l’any anterior: aprenguem a fer coses que no sabem fer i tenim moltes ganes d’aprendre, juntes. On el desig individual d’aprendre col·lectivament alguna cosa que no sabem és el motor i l’impuls essencial.

Aquesta premissa es va traslladar als alumnes, primer de manera indirecta, proposant pautes i exercicis bàsics de desplaçament del jo, com ara dibuixar en un paper de manera col·lectiva i simultània, en grups de quatre o cinc persones, generant la imatge d’un cos aliè que no era la representació de cap d’ell(e)s, però en la qual tot(e)s havien posat i projectat alguna cosa. Un personatge imaginat al qual després fèiem una sèrie de preguntes que responien jugant divertits, però que nosaltres havíem escollit per començar a conèixer-los com a grup i individualment.

La segona premissa era el convenciment que tot aprenentatge està íntimament lligat a una experiència, a la vivència sensorial d’un esdeveniment que passa, inevitablement, pel propi cos. Vam situar el cos, com a vehicle natural i comú de l’experiència, al centre de totes les pràctiques, que vam desplegar i compartir al llarg del curs escolar de maneres diverses, per:

- treballar l’autopercepció i la consciència corporal, amb propostes centrades en la respiració, la relaxació i l’activació, tant muscular com energètica.

- prendre consciència de la posició del cos a l’espai i en interacció amb els diferents elements presents a l’aula, tant amb el mobiliari —cadires i taules— com amb la mateixa arquitectura —terra i parets, passant per la llum natural, creant moments de foscor i penombra— o amb els sons que ens arribaven de l’exterior.

- desenvolupar l’escolta física i auditiva, amb exercicis i pautes que portaven tant a la generació de materials de moviment com de materials sonors, mitjançant la veu i la manipulació d’objectes.

- tant les propostes com les sessions sempre es plantejaven per propiciar la connexió personal de cada integrant, però amb la capacitat d’obrir-se al contacte amb l’altre, treballant per parelles, i desembocant en dinàmiques de grup, com a conjunt d’individualitats.

- desenvolupar l’atenció, donar i donar-se l’espai i el temps per escoltar el que passava, per atendre al que em diu el meu cos i els cossos dels altres; per nosaltres ha estat un objectiu, una prioritat (i una dificultat) constant al llarg de tot el temps que hem estat juntes.

En un segon moment, quan ja s’havia establert un cert espai de confiança, vam obrir directament la pregunta de què volien aprendre ell(e)s durant el curs, juntes i amb nosaltres. A partir de les seves respostes es van definir una sèrie de camps d’interès que contenien i organitzaven el conjunt de les propostes que havien fet els/les alumnes.

- Ornamentació corporal: aprendre maquillatge, tatuatge, manicura, a utilitzar màscares i a caminar amb talons.

- Ball: aprendre break dance, hip-hop, bachata, salsa i coreografies de videoclips musicals.

- Consciència corporal: aprendre a relaxar-se, massatge, aikido i arts marcials, parkour...

- Llenguatge i expressió verbal: aprendre japonès, alemany, portuguès, escriptura creativa, veu i cant, compondre una cançó.

Entendre com abordar i compartir aquests processos d’aprenentatge, amb interessos tan diversos, ens va ocupar bona part del primer trimestre, confrontant-nos amb la necessitat d’haver de segmentar i dividir el grup en certs moments per poder treballar aspectes puntuals i aprofundir en les pràctiques que sorgien, i retornar-les al grup en moments de mostra i intercanvi col·lectiu.

Espais: Per les limitacions de l’aula d’estudis del Joan Boscà, ens vam veure obligats a deslocalitzar les sessions i utilitzar altres racons de l’institut: ocupant aules lliures, de dimensions i característiques molt diferents; el gimnàs, els passadissos, les escales o el teatre que comparteixen amb l’altre institut. Fins i tot alguna sessió es va desenvolupar a l’aire lliure, al parc situat al costat de les seves instal·lacions.

En aquest sentit, han estat fonamentals les sessions que, especialment a partir de la segona part de curs, es van poder coordinar i dur a terme als espais de La Caldera. Sortir de l’institut i trobar-se en un context diferent com és un centre de creació ha tingut un efecte molt positiu i ha facilitat el diàleg i la comprensió de les propostes per part dels alumnes, la qual cosa ha fet augmentar de manera significativa la seva implicació, capacitat d’atenció i concentració. D’altra banda, ha permès anar introduint i treballar amb components del llenguatge escènic, com la llum, el so o la microfonia, així com aspectes visuals mitjançant dispositius mòbils, la càmera de vídeo i les projeccions. Uns elements que, més enllà del moment de presentació final, es van integrar com a part dels processos d’aprenentatge, i van obrir tot un camp en relació amb els mecanismes de percepció i per entendre els possibles dispositius a l’hora de compartir-los.

La construcció d’un espai de confiança.

Inicialment el grup estava format per estudiants de classes diferents que, tot i estar en el mateix institut, sovint tenien poc contacte i es coneixien poc els uns als altres. Al llarg d'En Residència, a través de les experiències i el diàleg entre els cossos, s’han anat establint relacions de proximitat i complicitats, que han acabat construint un espai de confiança mútua, de pertinença al grup i d’intimitat compartida, tan valuós com difícil d’imaginar al principi del procés. A través de les diferents pràctiques i els moments de mostrar-se entre ells el que anaven generant, (ex)posant-se a la mirada dels companys i companyes, de les seves opinions i comentaris, a poc a poc es va anar desactivant la vergonya i generant un marc de respecte i cura molt valuós. Ell(e)s manifestaven a l’última trobada, després de la presentació final a La Caldera: “Ara sentim que formem part d’una família de la qual vosaltres (els membres de Misiondivina, Cristina Riera com a mediadora i fins i tot la professora Blanca Pérez Portabella) formeu part”.

Per a nosaltres com a col·lectiu ha estat també un aprenentatge intens, una exploració constant d’eines i estratègies per estimular el treball de la presència i la porositat dels cossos, moltes vegades pensades de manera gairebé personalitzada per a cada alumne. Cada dia era un repte aconseguir engrescar-los i motivar la seva curiositat, una experimentació permanent amb propostes diverses, imaginant variacions per incidir i incloure tots els sentits corporals: la vista, l’oïda, el tacte, la veu, la paraula... per estimular altres maneres de mirar, d’escoltar i d’expressar-se, per connectar amb la pròpia sinestèsia corporal, les diferents maneres de percebre el temps. En definitiva, per estar en el present i habitar-lo de manera conscient.

Bona part de la feina ha estat enfocada a fer-los treballar amb la calma, el silenci, la pausa, i a prendre consciència de les possibilitats expressives de la modulació, pel que fa a gradacions de volum i intensitats, partint de sons a penes perceptibles, de moviments, accions o desplaçaments mínims a l’espai.

Igualment important ha estat insistir a marcar amb precisió el moment d’inici i final de qualsevol acció o exercici. Una tasca que ens ha permès, a partir de microaccions que proposaven els mateixos alumnes, i fent servir eines d’acumulació i repetició, generar partitures més complexes i desplegar-les a l’espai. Aquest treball de partitures ha estat central i va ocupar bona part de les sessions al llarg del segon trimestre. Al principi els era especialment difícil relacionar-se amb l’abstracció, entendre l’acció per ella mateixa, despullada de sentit narratiu o d’una teatralitat convencional. Però finalment va ser una eina molt útil que ens va permetre treballar amb la transmissió (podien aprendre i realitzar les accions d’altres seguint les partitures), desenvolupar i “donar cos” a bona part de les propostes.