La pràctica artística de Natalia Domínguez sorgeix del romanticisme en l’intent d’acostar-se i posseir l’altre com a entitat desconeguda, però també de l’estranyament del comú. Analitzar a consciència un element que veiem i reconeixem amb normalitat el fa excepcional, de la mateixa manera que repetir el nostre nom un nombre indeterminat de vegades ens situa en una posició d’estranyament respecte de la nostra identitat i les accepcions que fem servir per anomenar-nos i definir-nos. D’aquesta saturació semàntica és d’on sorgeix el seu treball: de la necessitat de reconstruir significats, tergiversar-los i repensar-los. Perquè, si el llenguatge és un pacte social, n’és un de mal·leable, canviant i, consegüentment, camaleònic.

En base a aquests conceptes i mètodes, Natalia Domínguez treballa actualment a partir de l’abstracció i la codificació de dos elements de l’espai arquitectònic: els acabats decoratius —com a elements sense funció constructiva, però que doten d’idiosincràsia històrica, conceptual i política l’edifici que coronen— i la ressonància de l’espai per qüestionar-ne el passat, el present i els futurs possibles.

Per tot això, el procés de creació vol demanar-se com ocupar espais de manera «no física», quina és la ressonància dels objectes, com s’ha de parlar a les coses i quins espais i ressonàncies viatgen per damunt del nostre cap i per sota els nostres peus.