En el meu darrer espectacle, Com destruir una casa, he utilitzat per primera vegada les tècniques pròpies del teatre documental i del verbatim. Aquest procés de creació té molt a veure amb la col·lectivitat. D’una banda, perquè requereix d’una fase prèvia de documentació que fomenta la cooperació i les aliances. I de l’altra, perquè el resultat d’aquests processos de creació interpel·len directament la nostra societat.

El punt de partida per a la creació d’una obra que escriurem de forma conjunta amb els alumnes de l’Institut Barri Besòs serà l’elaboració d’una peça de teatre documental que tingui a veure -d’una manera àmplia- amb el concepte de memòria.

La memòria és un tema transversal que parla de quin és el nostre lloc al món, de com l’habitem, de com ens hi situem i de com ens relacionem amb els altres. Al llarg de la meva trajectòria he explorat aquest tema des de diferents punts de vista: la memòria històrica, la memòria col·lectiva, la memòria individual, la memòria emocional... A través dels diferents espectacles que he anat creant i que buscaven reflexionar al voltant d’aquest concepte m’he adonat que és molt interessant veure quina és la concepció que es té de la memòria segons l’edat de qui en parla o de qui l’escolta.  Què és la memòria per un adolescent? I per un grup d’adolescents? Què significa per ells aquesta paraula? Com els travessa? On els situa? Al llarg d’aquests mesos intentarem respondre aquestes preguntes per trobar com aquest tema els pot interpel·lar.