Quan penso en la possibilitat d’aixecar un espectacle amb alumnes d’ESO penso, primer de tot, en els seus cossos presents a escena. Uns cossos en plena formació, en ple despertar, en ple procés de començar a reconèixer que són això: cossos que es comuniquen amb altres cossos i amb ells mateixos. Imagino adolescents entrant a escena amb vestits que accentuen formes grotesques. Imagino adolescents parlant a una escultura. Adolescents dient “això que veus és el meu cos. Això que veig és el meu cos”. Imagino un procés de creació flexible, on cada persona troba alguna cosa que li resulta important expressar. Paraules que li vinguin de gust dir. Paraules que parlin del seu cos físic, però també del seu cos mental, energètic i emocional. Imagino adolescents analitzant les formes de les seves mans. Un poema que parla dels seus cabells. Una dissecció del que els passa físicament quan seuen al costat d’una altra persona. Imagino caminars caricaturescos. Cossos divertits.

El cos de l’adolescent està ple de tensions. Viu sotmès a una pressió externa i interna bestials. Convertir les trobades i el procés de creació col·lectiva d’EN RESiDÈNCiA en un espai on deixar que aquests cossos s’expressin i es descobreixin a si mateixos pot ser profundament transformador. Em ve molt de gust deixar que un procés com el que descric en aquestes pàgines sigui el que doni forma a una peça de teatre. Que els descobriments personals dels adolescents durant el procés tinguin cabuda en el resultat final. Que el mateix procés de provar textos i moviments; de descobrir com ens sentim quan diem unes paraules concretes o fem un moviment concret, siguin l’espectacle. Que els seus cossos assaboreixin el present. Que descobreixin el que és fer teatre.