• 
• 
• 
• 

El dramaturg, director i actor Pau Miró va proposar-se al començament del projecte per compartir amb els alumnes el procés de creació d’una obra de teatre. Es tractava de fer-los partícips de les seves decisions perquè visquessin tot el procés com a propi. A més a més, Pau Miró va decidir que durant tot el procés tractaria aquests adolescents com als actors amb els quals acostuma a treballar, compartint-hi en tot moment dubtes, incerteses i impressions.

El primer trimestre, d’octubre a desembre, va ser un període de coneixença i de tempteig. D’una banda, Pau Miró es va presentar a ell mateix i va explicar la feina que fa, parlant del que havia fet fins aleshores i mostrant fragments d’alguns dels espectacles que havia dut a escena i d’algunes sèries de televisió en què havia participat com a guionista. A més a més, el professor David Arnaiz va aprofitar la tercera hora per llegir en grup una obra d’en Pau que té adolescents com a protagonistes, els Búfals. Això els va permetre conèixer una mica l’escriptura d’en Pau i congeniar-hi millor.

D’altra banda, durant aquesta primera part els va anar proposant exercicis d’índole diversa, que es podrien classificar en exercicis d’interpretació (per crear sinergies de grup, afavorir la concentració i el silenci —molt necessari!—, fer passar la vergonya, experimentar en pròpia pell què vol dir actuar...) i exercicis d’escriptura (per imaginar històries, practicar el diàleg, triar temes que els interessessin, etcètera). En el fons, els exercicis d’aquest segon grup anaven encaminats no només a fer que els alumnes s’immergissin en el món de l’escriptura dramàtica, sinó que en Pau tingués l’oportunitat de conèixer amb més profunditat el que interessa, atrau o provoca rebuig a nois i noies d’aquesta edat de cara a l’elaboració de l’obra que s’hauria de presentar al final del procés del treball, que en Pau voldria que estigués basada en les experiències, els pensaments, les pors i les il·lusions dels mateixos alumnes.

Passades les festes de Nadal, va arribar el moment de començar a definir el projecte. Com ja he dit anteriorment, en Pau volia que l’obra parlés dels nois i les noies i d’allò que sentien i del qual generalment no parlen mai, per la qual cosa va començar a fer servir alguns dels exercicis que havien escrit durant el primer trimestre (sense que als alumnes els hagués passat pel cap que podrien arribar a tenir cap finalitat dramatúrgica) i en va proposar d’altres. Així, en sessions puntuals, els havia fet respondre qüestionaris en què, enmig d’un munt de preguntes més o menys intranscendents, els havia demanat coses de caràcter més personal, com ara què és el que més els agradava i el que no suportaven, una cançó de la infantesa de la qual tenien bon record, etcètera. D’altra banda, un dia, arran de la confessió d’una noia d’un moment en què havia passat molta por, van començar a sorgir a la llum casos en què, sobretot les noies de la classe, havien passat por i s’havien sentit amenaçades. Va ser un dia en què es va crear una atmosfera màgica, en què (per fi!) es va imposar el silenci i el reguitzell de confessions dels moments com aquest ens van deixar corpresos a tots. Aleshores, en Pau va tenir clar que la mostra havia de basar-se en les experiències personals dels i les alumnes i havia de ser una oportunitat perquè ells i elles s’expressessin lliurement i fossin escoltats.

El text que en Pau va escriure a manera de presentació de la mostra ho deixa prou clar:

“El principal acte de resistència és la llibertat d’expressió. I això és el que hem intentat durant tot aquest any, que elles i ells s’expressessin lliurement, que parlessin del que els amoïna, del que els fascina. D’allò que els indigna i també d’aquelles petites coses que els omplen de felicitat. Actes de resistència que són fragments d’ells mateixos, de la seva mirada sobre la realitat i també de les fantàstiques excursions que han fet per la ficció. I tot plegat per tenir consciència d’elles mateixes, per aprendre a narrar-se a ells mateixos. No fos cas que el món se’ls empassés sense fer-los gaires preguntes!”

El procés no va ser fàcil. Els alumnes esperaven prendre part i participar en la creació d’una obra de teatre més aviat tradicional (amb una història fictícia i un nus, un desenvolupament i un desenllaç). En Pau els va trencar els esquemes i els va proposar escriure i protagonitzar una obra semidocumental, que parlés d’ells i de les seves pròpies experiències, sense una narració lineal. Això va provocar en un bon començament certes reticències (i resistències) en una part de l’alumnat, ja que no entenien com això es podria convertir en matèria teatral. No va ser fins que no ho van poder veure, fins que no van començar a moure’s per l’escenari, assajant, dient el text, cantant, dirigits per en Pau, que no van començar a acceptar que parlar d’ells podia resultar més interessant, divertit i emocionant que inventar-se uns personatges amb els quals tinguessin poca cosa en comú.

Els dos últims mesos (bàsicament, abril i maig), un cop en Pau ja va tenir l’obra més o menys escrita i estructurada, va començar a muntar la peça amb els alumnes. A poc a poc, els intèrprets van anar adquirint consciència de les dificultats que suposa actuar: aprendre’s el text, actuar amb naturalitat, repetir una escena una vegada i una altra, projectar la veu, etcètera. A cada sessió es treballaven dues o tres escenes noves que anaven engruixint la pila de les ja treballades, mentre que s’aprofitava la tercera hora per tornar a passar escenes ja assajades, repassar text, practicar allò que no havia sortit i afegir algun petit canvi de text. A poc a poc, la mostra anava prenent forma. 

 

ACCIONS VINCULADES A LA RESIDÈNCIA

Al llarg de la residència es van organitzar diverses activitats que van involucrar diferents teatres i institucions:

- 17 de desembre de 2018: visita guiada a la Sala Beckett per conèixer els diferents espais i els elements que prenen part en el procés de creació d’un espectacle.

- 1 de març de 2019: el director i coreògraf Joan Maria Segura va venir a retocar les coreografies i els moviments dels alumnes.

- 4 d’abril de 2019: assistència en horari matinal a una funció de l’obra Andrea pixelada, de Cristina Clemente, a la Sala Beckett.