Creació comunitària «Cos, atenció i escriptura».

En aquest residència proposarem abordar una tècnica que, conjuntament amb Rolando San Martin,  apliquem internament en els processos de creació de la companyia PSiRC i la qual és objecte d’estudi en procés. És una pràctica que posa en valor el que per nosaltres el circ pot aportar a les escriptures contemporànies i futures de peces escèniques.

Des d’on?

Intentem recuperar el valor que té el cos en les creacions escèniques. No només la coreografia de conceptes, símbols i metàfores, si no la presència de cossos. No tant la il·lusió de la ficció, si no el poder immediat del perill i el risc que pren un cos.

És una pregunta que neix en un context històric i social concret, és a dir, la transició de la humanitat cap a la seva independència dels cossos biològics.  Cada cop es deleguen més funcions vitals en pròtesis tecnològiques. El cos humà s'està convertint en un actor de segona, si no és per crear-ne un objecte d’exhibició.

En aquest sentit, cal revisar també la càrrega simbòlica que atribuïm al cos virtuós. Aquest virtuosisme crea una mena de presència absoluta del gest de circ. És un gest que per si mateix no pot ser representatiu, no pot portar a escena allò que ha sigut present en una altra banda, i per això el pes simbòlic recau en el valor de la pràctica mateixa.

Entenent la importància simbòlica que llavors rep la pràctica de circ en escena, més que apuntar a una superioritat de l'ésser humà, una idea que va cristal·litzat paral·lelament amb la revolució industrial, plantegem la impossibilitat de superar els propis límits com a figura tràgica. Més que posar en valor la capacitat de dominació, volem posar la mirada en l’efecte que genera la pràctica circense en el cos d’una persona, i a partir d’aquí generar una guia per estructurar creacions de circ.

A partir d’aquesta mirada, virtuosa, tràgica, creiem que es pot generar un contingut que no entri en conflicte amb la forma de l’escena.

Creiem que aquesta mirada sobre el cos virtuós, més tràgica que dominant, pot ser generadora de sentit. Un sentit que en escena ens permeti apropar contingut i forma, que ens allunyi de la dicotomia del circ contemporani entre narrativitat i tècnica de circ.

Materialitat, significant i significat coincideixen.

Creiem que la pràctica de les tècniques de circ tenen un component de desnaturalització de cossos i objectes, amb una atenció i cura excepcional. Aquest estat, si l’aconseguim desvestir de mímica i representativitat, pot crear l’»encantament» al que es refereix Erika Fischer-Lichte quan parla de les realitzacions escèniques:

L'experiència estètica no es produeix únicament a partir d’esdeveniments excepcionals, si no també a partir de la percepció d’allò ordinari... Es perceben cossos, accions, moviments, objectes, sons i olors quotidians que al mateix temps apareixen com extraordinaris, com transfigurats.

Quan el quotidià es converteix en extraordinari, les dicotomies s’enfonsen i les coses es transformen en el seu oposat, l’espectador experimenta la realitat com encantada. És aquest encantament el que el posa en un estat de liminaritat que el pot transformar.