Raquel Friera va obtenir, primer, la llicenciatura d’Econòmiques. Aleshores, va treballar en empreses que l’obligaven a tenir un índex de vendes més alt cada trimestre. Allà va entendre com funciona la productivitat, des de dins de la maquinària. Va començar després la llicenciatura de Belles Arts, perquè sentia que allà es tractava tota una altra cosa, un altre món, un altre temps. I després va continuar estudiant, però d’una altra manera.

Els seus projectes artístics van començar dinamitant, precisament, tot allò que havia après en aquella llicenciatura d’Econòmiques: Sobre perder el tiempo (2007), Maltepe (2007), Tiempo libre (2009), Habana-Guáimaro (2010). Hi van seguir altres projectes que denunciaven els dispositius de control social: els centres d’internament d’estrangers, les identitats racials o religioses, la moral econòmica, entre d’altres. El pensament feminista l’ha acompanyat cada vegada més en els seus treballs i l’ha ajudat, finalment, a sintetitzar el qüestionament del temps com el dispositiu essencial de la producció de subjectivitat en les nostres societats.

Xavier Bassas treballa com a professor d’Estudis Francesos a la Universitat de Barcelona (on ha conegut la precarietat i la pobresa de temps) i també com a traductor del pensament francès (precarietat d’euros per pàgina traduïda, però amb unes meravelloses edicions), i és filòsof de vocació (més proper als filòsofs del segle XVIII que a la filosofia acadèmica actual). A banda de les seves nombroses traduccions i edicions, recentment ha publicat dos llibres: Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat (també en castellà, Ed. Gedisa) i un diàleg amb el mateix Jacques Rancière, titulat El litigio de las palabras. Diálogo sobre la política del lenguaje (NED Ediciones, 2019). 

Juntament amb nombrosos còmplices, Raquel Friera i Xavier Bassas s’han proposat la fundació de l’Institut del Temps Suspès (ITS). És un projecte que combina els mitjans de l’art i el qüestionament de la filosofia, un projecte de vida per, almenys, tres raons: perquè uneix la seva vida de parella amb una recerca i una lluita conjunta i quotidiana (“allò personal és artístic”); perquè saben quan comença oficialment aquest projecte —ara en el MUSAC, la seva primera seu—, però no saben si acabarà, per la magnitud de l’horitzó, en algun moment de les seves vides; i, finalment, perquè l’Institut del Temps Suspès concerneix transversalment la vida de totes i tots, de nadons a gent gran.

Amb les seves (in)accions, l’ITS no es limita a posar “la vida en el centre”, com proposa cert pensament feminista, sinó que entén que posar la vida en el centre és posar el temps suspès en el centre de les nostres vides.

Presentació actualitzada el setembre del 2020