| En Residència

Ro Caminal EN RESiDÈNCiA a l'Institut Lluís Domènech i Montaner

Procés de treball i desenvolupament del projecte

Les sessions que vam dur a terme al principi anaven encaminades primer de tot a conèixer els estudiants i que coneguessin el treball de Ro Caminal i el que es fa a l’Espai 13. A banda de presentar el treball de l’artista (vam visionar algunes de les seves peces videogràfiques) i la part institucional (es va explicar què era l’Espai 13 i el cicle), per conèixer els estudiants, l’artista va demanar-los que fessin un còmic —a tall de guió il·lustrat (storyboard)— d’allò que fan els caps de setmana, que després es posava en comú i es comentava.

A continuació es van dedicar un parell de sessions a veure la pel·lícula La piràmide humana, de Jean Rouch (1961) i identificar temàtiques en comú amb el nostre dia a dia, en què se sentien identificats i en què no, per escollir escenes per rodar. Els estudiants van fer un mapa comú i personal de temes, personatges, etcètera. També van tenir una sessió tècnica amb Rafael Ruiz per entendre plànols, seqüències, recursos audiovisuals que el director feia servir...

La proposta de Ro Caminal era que, partint del visionament, i identificant coses en comú, els estudiants també fessin d’ells mateixos en una nova pel·lícula.

La piràmide humana

(Sinopsi de la pel·lícula: La llegada de una nueva alumna, Nadine, es el punto de partida de un análisis de las relaciones interraciales en un Liceo de Abidján en Costa de Marfil. Reunidos por Jean Rouch, los alumnos interpretan a su propio personaje en una “ficción” que se desarrolla a través de las nuevas relaciones entre blancos y negros, escenificando los lazos de amistad y las relaciones sentimentales.)

Segons els mateixos estudiants, al principi no veien res en comú entre la pel·lícula i la seva quotidianitat, però després de fer-ne el mapatge van anar apareixent temes i prejudicis que els tocaven més de prop.

A partir d’aquí, l’artista va proposar l’activitat “Salsa rosa”, que consistia en una imitació d’un programa de televisió improvisat, amb dos bàndols, un a favor i l’altre en contra, amb ells mateixos fent de moderadors i públic, per discutir sobre un tema escollit per ells: el de l’homofòbia.

Aleshores van començar a redactar els guions, no sense dificultats, per la necessària capacitat de síntesi que cal per escriure el guió. Primerament van intentar fer guions en col·lectiu, i després es van adonar que potser aniria millor si cadascú feia el seu tros amb la seva experiència personal.

Al primer trimestre de l’any es va fer una visita a la Fundació Miró (5 de desembre) per visitar l’exposició de Lara Fluxà dins del cicle “Un monstre que diu la veritat”, d’Espai 13, amb l’artista i la comissària, insistint en els lligams de la exposició i el cicle amb el projecte d’En Residència. També es va aprofitar per fer una visita a l’exposició de Lee Miller i el surrealisme. Tot i que no és programa d’Espai 13, es va considerar que l’apropament de la fotògrafa als temes i el treball d’enquadrament i selecció eren molt adients per al procés que estaven començant. A partir d’aquella visita, el Departament Educatiu de la Fundació Miró els va proposar una activitat plàstica de fotografia sense càmera amb elements de la natura.

Una de les coses de què ens vam adonar aviat era la rigidesa dels estudiants davant de la càmera. D’una banda són molt joves i no formaven un grup natural (provenien de diferents grups classe) i suposem que els costava trencar la vergonya i la timidesa. De l’altra, amb un parell d’excepcions, no tenien experiència interpretativa, teatral o de dansa, i en apuntar-se al projecte tampoc no preveien que acabarien fent alguna cosa escènica. La qüestió és que l’artista va proposar convidar algú per fer alguna sessió amb algun actor o actriu que els donés eines d’actuació i de confiança davant la càmera. Vam comptar amb Laura Guiteras, actriu i cantant. La seva sessió va ser un èxit total per la seva energia i les dinàmiques i exercicis actorals que va proposar, que van encantar als estudiants. A més, aquesta sessió va arribar en un moment una mica dur del procés, en el qual els estudiants no acabaven d’entendre els processos ni acabaven de veure la relació amb l’art de tot allò que feien. De fet, se’ls feia estrany i notaven falta de fer dibuix i expressió plàstica.

Una de les idees des del principi era implicar els estudiants en una mena de com-s’ha-fet per saber fer servir la càmera i programari d’edició, però ens vam trobar un problema de manca d’equips tècnics adequats. Per tant, fent de la necessitat virtut, vam decidir oferir a cadascú un llibre en blanc per què poguessin dibuixar un “diari d’artista” en format llibre d’artista del procés, amb l’orientació de les professores i les mediadores. Al diari d’artista van plasmar, amb diferents tècniques artístiques, pensaments i qüestions que van anar sortint a partir d’aquell moment a les sessions.

Aquest gir de guió es va potenciar amb la visita que el grup va fer novament a la Fundació i concretament a l’exposició d’Espai 13 “A la mà, la memòria”, de Vanesa Varela, amb visita guiada de la comissària. Se’ls van explicar qüestions com, per exemple, com la memòria es queda al cos i al gest (per exemple el gest de cosir o teixir), i com podem extreure’l amb el dibuix. També van visitar l’exposició de Lina Bo Bardi, guiats per Mercè Jarque, de l’equip mediador (Departament Educatiu), que va insistir en la importància del dibuix en la creació i del dibuix com a eina de pensament. En acabar van practicar tècniques de dibuix o collage al seu llibre (diari d’artista).

Tornant a les sessions al centre, després de decidir amb els nois i les noies alguns aspectes visuals de la pel·lícula (com ara el vestuari), l’artista va portar a l’institut una estructura en forma de cub de fusta, que servia com a marc o escenari i que ella havia fet servir en altres produccions. Aquest cub donava no només un marc físic sinó també un marc mental que servia als estudiants per concentrar-se i tenir la idea de “sortir a escena”. Així doncs, vam començar els assajos, que s’enregistraven per tal de tenir material extra.

La dinàmica de grup del “Salsa rosa”

Mentrestant vam fer una presentació del projecte al claustre, per poder explicar al professorat el que estàvem fent i buscar possibles complicitats amb altres projectes i assignatures, que finalment no es van concretar. La presentació va ser a càrrec de l’equip mediador, de l’artista, que va editar un vídeo del que s’havia fet fins a aquell moment, i sobretot de dos dels estudiants, que van preparar amb molta cura la seva intervenció. El vídeo fet per Ro Caminal, que conté enregistraments de la dinàmica de grup del “Salsa rosa” i altres moments del curs, es pot veure aquí.

https://vimeo.com/316877128

L’últim trimestre del curs es van anar fent assajos i els enregistraments finals. Finalment, es van dedicar un parell de sessions a preparar la presentació final, la maquetació del programa de mà, la performance i l’exposició de llibres d’artista.

Encara un parell de desviacions de les premisses inicials que es van produir: una de les estudiants del grup va deixar l’escola a mig curs. El seu relat sobre el prejudici va ser interpretat per una de les seves companyes. A més, un parell de participants eren nouvinguts, no parlaven català, castellà o cap altre idioma comú, i amb prou feines es defensaven en anglès, així que, tot i l’esforç per tenir una bona comunicació amb ells, van perdre molt del procés. Va ser realment complicat que poguessin fer el seu relat, i de fet no apareixen al vídeo. El que sí que vam fer amb ells va ser fer-los partícips d’altres maneres: fent fotos per documentar el procés, ajudant-los amb la posada en escena, amb els diaris d’artista, etcètera. També ens vam trobar una situació d’una estudiant els pares de la qual, en saber el contingut de la seva participació i el prejudici que relatava (homofòbia), van decidir que no sortís a la pel·lícula. Això en un moment en què anàvem a contrarellotge amb l’enregistrament i l’edició. Aquesta crisi es va resoldre tallant el fragment en què sortia ella, però ens va fer pensar en com podíem evitar qüestions similars de cara al futur, implicant més les famílies en algun moment del procés o donant-los més informació, tenint en compte que són estudiants menors d’edat.

El grup, tot i provenir de diferents classes (totes de 3r d’ESO), va acabar cohesionant-se força bé i actuant com a grup. Una de les coses que pensem que hem assolit és ampliar la seva visió de l’art com a alguna cosa que va més enllà de quadres i pintors, que el vídeo és una eina artística, que els processos artístics són llargs, de vegades són durs i potser tenen derives que no es preveuen des del principi, i sobretot pensem que hem assolit un dels grans objectius d’aquest projecte i que alhora és un tret d’identitat del treball artístic amb grups de Ro Caminal: que els i les estudiants entenguessin que el procés és tan o gairebé més important que el resultat final en si. I, de passada, que fessin una feina de reflexió i pensament artístic, deixant-se travessar intel·lectualment per la qüestió dels prejudicis i que tots som, també, l’altre.

Treballant el còmic de les primeres sessions

Visionament de La piràmide humana

Treball a partir de la pel·lícula de Jean Rouch i selecció de temes

Visita a l’exposició de Lina Bo Bardi i treball plàstic posterior

Visita a les exposicions de Lara Fluxà i de Lee Miller

Treball en equip

Blog

Tot aquest projecte s’ha acompanyat d’activitat i dinàmiques de recerca, de reflexió, debat i posada en comú, d’experimentació i de tècniques artístiques i audiovisuals, acompanyats per les dues professores Ada Vázquez i Teresa García, de l’equip de mediació (Mercè Jarque, del Departament d’Educació de la Fundació Joan Miró; Pilar Cruz, com a comissària del cicle de l’Espai 13 d’aquest curs), dels convidats i sobretot de l’artista Ro Caminal.

El procés ha quedat enregistrat pels participants al blog:
http://blocsenresidencia.bcn.cat/domenechimontaner1819/