STA parteix d’una idea bàsica sobre la qual construir i muntar la resta d’elements. Sovint parteix d’un ritme i una línia de baix, o un ritme i un acord senzill. A partir d’aquí, improvisem mirant de trobar colors, sensacions, melodies i textures, fins que aconseguim tenir un quadre complet. Després busquem punts de fuga, i és llavors que el dub entra en joc.

STA entén el dub en un sentit ampli, com un concepte que es pot aplicar a tot disciplina artística, no només a la música. El dub és una manera de buidar l’obra, de deixar-la amb uns elements mínims i després tornar-ho a posar tot a lloc. És donar el protagonisme a elements que fan un paper secundari a l’obra, per ampliar-los posar-los en un primer pla. Però també és anar despullant l’obra de tots els elements fins a deixar-ne només un i mostrar-ne les entranyes. El dub és jugar. És tenir una escolta atenta i creativa. El dub és ajuntar elements que en principi no ajuntaries. També és fer servir l’error com a arma creativa. Planteja una forma de collage que reconfigura l’ordre que poses a l’obra per transformar-la en una altra cosa.

La idea bàsica per enfilar la feina acostuma a estar influïda per aspectes socials i per l’entorn, com una reunió on es comparteix música, una sortida, un àpat amb amics, una passejada o un concert. La idea pot venir del grup o d’un dels integrants. Pot prosperar i cristal·litzar de pressa o quedar en l’oblit. Pot no tenir gaire força al principi, fins que apareix un element que dona sentit a tota la peça.