Si hagués d’explicar breument el projecte que vam treballar a l’anterior EN RESiDÈNCiA on vaig participar, ho resumiria recordant què és allò que passa quan poses en contacte un grup d’adolescents de 4t d’ESO, la seva energia, inquietuds i projecció de futur, amb un conjunt de presències escultòriques i monuments del seu entorn, que per ells passen desapercebuts i sobre els quals no tenen cap mena de relació ni consideració afectives o històriques. Com possibilitar lúdicament la seva interpretació i fins i tot apropiació.

A l’EN RESiDÈNCiA en la qual se m’ha convidat a participar enguany, i atès que les edats del grup són força més tendres (1r d’ESO), voldria fer un procés una mica a la inversa. Si a la primera residència, partíem de la història per apropiar-nos-la i llençar-la cap endavant a partir dels cossos i formes dels monuments, ara podríem recuperar l’espai proper del joc i la memòria de la infància -una realitat encara força pròxima en aquesta edat- per aplicar les seves condicions i atributs a l’entorn proper i les situacions quotidianes. És una tendència habitual la consideració que a mesura que creixem, s’abandona progressivament el territori del joc per atendre seriosament el coneixement a adquirir per relacionar-nos amb l’entorn.

I si el joc forma part de l’estratègia d’aquesta relació?

I si l’aplicació de la creativitat en la resolució dels problemes que se’ns presenten suposés una estratègia positiva d’aprenentatge i relació?

Podem alterar les condicions de la nostra relació amb la realitat si apliquem una actitud “estètica” que es basi en el joc i que ens fa percebre les coses de manera diferent?

Podríem començar per aplicar i adaptar certs jocs al coneixement del nostre barri, registrar-ne l’experiència i analitzar-ne els resultats.